martes, 28 de julio de 2009

Per Héctor Castro Ariño: "Y aún te atreves a decir que tu hermano es extranjero..."






Vivim en un món esvalotat on sovint, per desgràcia, tendim a etiquetar les persones segons el seu origen, la seva religió, la tonalitat de la seva pell, el seu idioma, les seves creences, els seus posicionaments polítics i un llarg etcètera de petiteses que res tenen a veure amb la bondat de l'ésser humà. Malauradament, en ple segle XXI, encara hi ha gent que no es vol barrejar, que tolera en compte de respectar, que jutja per l'aspecte físic o psíquic de la persona i no pels seus valors, que pensa que tot allò propi és millor que allò que ve de fora (també a l'inrevés), en definitiva, que es mira el seu melic i no se n'adona que potser hi ha més melics tant o més macos que el seu (grans, petits, foscos, pàl·lids...).Que ningú pensi que amb aquesta ploma o teclat es vol fer demagògia. Que ningú cregui que tractaré temes d'Estat i immigració. En l'aspecte de fronteres tots els països, repeteixo, tots, penso que tenen lleis similars, no només els països desenvolupats, sinó també els desenvolupats i els que es troben en vies de desenvolupament. Tots els estats han instaurat unes restriccions i uns controls que no són tema d'aquesta tribuna.Tampoc parlaré d'esport, on penso que no hem de confondre actituds estúpides i denigrants amb racisme. Sempre hi ha casos penosos i vexatoris que protagonitzen quatre aficionats sense cervell però que, sovint, no són casos realment de xenofòbia. Penso que, de vegades, una minoria de públic, sense massa sentiments ni massa intel·ligència, vol molestar el rival i es centra en el seu color de pell, origen o creences. El cas més típic a Espanya el trobem en el futbol quan un petit i estúpid grupet insulten un jugador de l'equip rival perquè és negre. Aquests aficionats no s'han parat a pensar mai que si l'ésser humà té el seu origen a l'Àfrica és lògic que el nostre primer avantpassat fos negre?



"Si tu coche es francés, tus números árabes, el alfabeto romano...Y aún te atreves a decir que tu hermano es extranjero".


Tampoc vull en aquest escrit parlar de persones de color (quina estupidesa lingüística i quina cursileria!), perquè, si parlem d'éssers humans de color, a quin color ens referim? negre? blanc? groc? vermell? No, no, parlaré de les actituds racistes de veritat, les que podem protagonitzar tots cada dia. D'aquelles que de vegades es donen com a no racistes. I, si no, reflexioneu una mica sobre algunes qüestions que plantejo. Si a la classe del nostre fill hi ha un alumne negre no passa res, fins i tot ens fa gràcia. Ara bé, si en compte d'un n'hi ha deu, què passa? I quan diem que no som racistes però, això sí, preferim uns veïns que no siguin...? Que cadascú hi posi l'adjectiu o el gentilici que més hi convingui. O si la nostra filla ens presenta el seu nòvio gitano? O si aquesta noia segur que és insuportable, no veus quina pinta té? I aquest noi, què no veus que sembla que no hi sigui tot? I aquest altre, no veus que es creu molt intel·ligent? Hi ha moltes maneres de discriminar algú. Permeteu-me que tanqui l'article amb una cançó del grup Kairoi que resumeix molt bé tot aquest tema i ens pot ajudar a fer-nos algunes reflexions.


De pura raza (Kairoi)




"Si tu coche es francés y tu 'loro' japonés;

tus números árabes, tu florero de Taiwán,

tu cubata americano, culebrón venezolano;

el alfabeto romano, tu sombrero mejicano.




Y te atreves a decir

que tu hermano es extranjero;

y te atreves a decir,

y aún te atreves a decir

que tu hermano es extranjero,

y aún te atreves a decirlo.


Si es griega tu democracia

y tu pizza es italiana;

si tu ensaladilla es rusa

y tu pantalón de pana,

tu café es brasileño,

tu pendiente es de Oriente

y tu Cristo es judío

y tu novio extraterrestre.




Y te atreves a decir...



Tu pulsera es africana,

tu 'helao' de un Polo es,

y tu rumba es gitana

y tu perro pequinés.

Hasta en el Barça y en el 'Madrí'

son todos muy 'variaos'.

Tú no seas tan 'cerrao',

que te vas a quedar 'colgao'.


Y te atreves a decir... "


Per Héctor Castro Ariño: ... La història només l'escriuen els valents



Un cop vaig sentir algú que li deia a un altre que "els cementiris són plens de valents", i l'altre, en comptes d'arronsar-se, li va contestar: "sí, però són només els valents els que escriuen la història". Aquest diàleg el vaig sentir en una pel·lícula del far west d'aquelles que donaven abans els dissabtes a la tarda. No n'estic segur de quina pel·lícula era, però jo sempre la relaciono amb "Sol davant el perill".
Aquestes dues oracions m'han fet reflexionar molts cops, i sempre he intentat aplicar la segona en tots els àmbits de la vida. Si fem una extrapolació temporal i circumstancial veurem com realment podem aplicar en el nostre dia a dia aquesta segona frase. Evidentment, en la majoria dels casos nosaltres no ens juguem la vida per aplicar aquesta sentència, malgrat que hi ha gent arreu que realment es juga la pròpia integritat física per ser coherent amb ella mateixa.
Al llarg de la nostra vida ens trobem davant situacions on hem de ser valents, de vegades molt valents. Podríem aplicar-ho a infinitats de circumstàncies, però jo em vull centrar en aquelles que fan referència al nostre tarannà, al nostre compromís, a les nostres idees o ideals, al sentit de la justícia, en definitiva, a ser un mateix i no renegar de les nostres opcions de vida. Allò en el que una persona creu és, sens dubte, un tresor i una de les coses més valuoses de la persona. De vegades coneixem gent que lluita per uns ideals que hom pot considerar utòpics. En altres ocasions, fins i tot alguns dels protagonistes d'aquestes lluites saben que no guanyaran mai, i quan dic mai, vull dir mai. Malgrat aquesta realitat, no flaquegen i són el revulsiu quan altres defalleixen. I és que, i continuant amb cèlebres frases, "no fracassa el que no triomfa, sinó el que no lluita".
La vida ens posarà a proba en multitud d'ocasions. Sovint haurem de decidir quin camí agafar entre un laberint de viaranys. Només aquells que decideixin, només aquells que s'arrisquin, encertaran. No importa si en ocasions ens equivoquem, no importa si de vegades caiem; allò que realment importa és que quan fem alguna cosa la fem decididament, amb entusiasme, amb il·lusió; allò que vertaderament importa és que no deixem de fer res per la por, pel què diran, per si no ens surt... senzillament fem-ho i, si ens ensulsiem o ens abaten, aixequem-nos de nou i busquem una altra sendera que ens porti allà on volem anar.
No existeix cap ideal pel qual no valgui la pena lluitar. Hom pensa que és més còmode quedar-se a casa veient per la tele la històia del nostre món, de la nostra societat. Hi ha qui pensa que és més feliç sense complicar-se la vida amb batalles que només els romàntics continuen protagonitzant avui com a reflex dels ingenus cavallers medievals. I potser tenen raó, potser són més feliços així. Però, potser és una felicitat enganyosa, potser és una felicitat supèrflua. Aquells que dia a dia s'aixequen i decideixen dedicar un temps de la seva jornada a aquelles coses que en la majoria dels casos no et reporten cap benefici econòmic, ans al contrari, saben que estan transmetent un missatge i saben que podran mirar als ulls els seus fills i dir-los que ells han estat vius i actius en un món on molts han passat sense voler comprometre's. Els podran ensenyar uns valors i alhora els podran transmetre perquè són els mateixos valors que ells han defensat. Han sigut coherents amb les seves creences i/o amb els seus ideals. Quan algú us digui que no val la pena intentar canviar les coses, que el món és així, que no s'hi pot fer res... contesteu-los: "sempre són les minories les que canvien les majories". Potser nosaltres no veurem els fruits d'allò pel que hem lluitat, ni potser els nostres fills. Però possiblement algú ho veurà i, sobretot, podrem anar a dormir cada nit amb la consciència molt tranquil·la sabent que hem fet tot el que està a les nostres mans. Tampoc feu mai cas a aquells que diuen que no tenen temps o que no en saben prou, el més probable és que no ho vulguin. I a aquells que us diguin que ja és massa tard, que ells ja són massa grans, explique-los que va haver-hi un home vell que va morir sense fer-se gran. O això és almenys el que va dir el mossèn durant el funeral d'un gran amic, generacionalment d'una altra època, però que ens va deixar tota l'experiència d'un lluitador. El dia abans de la seva mort encara va tenir temps de plantar dos centenars d'oliveres.

Por Héctor Castro Ariño: DE LOS DIFERENTES TIPOS DE AMOR




De amor hay de muchas clases. El amor maternal, paternal, filial, de amistad, de pareja, etc. Todo el mundo, de alguna u otra manera, siente amor por alguien y/o por alguna cosa o actividad. Dicen que una madre siempre querrá a su hijo, haga lo que haga. Padres y madres quieren por igual a los hijos, pero son estas últimas las que, de manera general, acostumbran a convertirse en los seres que más padecen por un hijo o una hija. Los abuelos son de lo más tierno. Incluso las arrugas de sus caras y manos son bonitas y emanan amor. Son personas a quienes los nietos, primero, vuelven locos con su comportamiento, pero que una vez crecen, a menudo tienen cuidado de ellos con un sentimiento que mezcla la admiración, la melancolía y una ternura especiales.
También los hermanos acostumbran a quererse y a hacer cualquier cosa el uno por el otro. Eso sí, de pequeños todo el mundo cree que nunca podrán convivir como personas civilizadas al ver cómo se pegan. Dejadme que aproveche para relatar una historia que oí ya hace años y que luego leí en un compendio de historias que hizo Anthony de Mello.
Esta es la historia de dos hermanos. Se querían mucho, aunque de vez en cuando tuvieran sus peleas. Un día, la muchacha cogió una extraña enfermedad y se puso muy grave. Después de que el médico la visitara, este le dijo al muchacho que su hermana estaba muy enferma y que solo una transfusión urgente de sangre podría curarla. El doctor, después de hacer diferentes pruebas y análisis le comunicó al chico que solamente él podía donar la sangre que su hermana necesitaba. El médico le aseguró que con esta donación de sangre la muchacha recuperaría la salud. La expresión de la cara del joven cambió y mostraba una extraña mezcolanza de esperanza y tristeza que sorprendió mucho al médico. El chico reflexionó durante unos momentos, pero finalmente le dijo al sanitario que podía disponer de su sangre. El doctor, después de ver la reacción tan extraña del joven, sintió curiosidad e hizo unas cuantas preguntas al chico porque no entendía el por qué de su aparente pena si con una simple transfusión de sangre sanaría a su hermana. Con unos pocos minutos de conversación el médico lo entendió todo. El muchacho no había entendido correctamente al médico y creyó que tenía que donar toda su sangre y, por tanto, su vida, para salvar la de su hermana.
Bien, después de este breve relato intentaré continuar con otros tipos de amor. Por ejemplo, el que se siente por los niños. ¿Quién no ha tenido un bebé entre sus brazos y ha pensado que es la cosa más dulce del mundo? Imaginad lo que piensan los propios padres. El milagro de la vida es precisamente este, que fruto del amor se traiga al mundo una nueva vida.
¿Y los amigos? Todo el mundo vive algún momento especial a lo largo de su vida en que necesita el amor, la ayuda, de un amigo. Es en aquellas situaciones extremas, o no extremas, en que tenemos el apoyo o lo ofrecemos a los amigos. La amistad no es una cosa fácil de poseer, podemos tener muchos amigos, pero los Amigos con mayúsculas son contados.
Y, finalmente, me gustaría referirme brevemente al amor de pareja. Aquel en que a veces uno no sabe si está en la tierra o en las nubes. Cuando uno se enamora vive una etapa de felicidad extrema y desea que sea para siempre, aunque en muchas ocasiones no es así.A pesar de las dificultades y la complejidad de las relaciones humanas yo soy de aquellos que piensan que es posible un amor para toda la vida y, a menudo, depende de la pareja de que así sea.