Por Héctor Castro Ariño: Alejandro Casona y su obra "Prohibido suicidarse en primavera"

Prohibido suicidarse en primavera es uno de los dramas más destacados y conocidos de Alejandro Casona. Se estrenó en Méjico el 12 de julio de 1937, donde Casona estaba exiliado a raíz de la Guerra Civil. El dramaturgo asturiano pertenece a la Generación del 27 y en sus obras en general y, en esta en concreto, destaca la hiperbólica idealización que hace del conflicto dramático. El drama casoniano es totalmente complejo ya que cohabitan diferentes dramas dentro de la misma obra.

La Naturaleza es temática y principio básico tanto en las obras de Casona como en su propia vida personal. Las leyes de la Naturaleza parecen regir la creación del dramaturgo. Otras características casonianas son el enmascarar la realidad y jugar con sutiles matices del arte de ver y creer lo contrario de lo que a priori parece. Concretamente, en Prohibido suicidarse en primavera, todo resulta ser lo opuesto a lo que se nos presenta en un primer momento o, mejor aún, a lo que el lector y/o espectador percibe al principio. El autor es un arduo defensor de la vida, hecho que queda patente a lo largo del libro. Todo resulta ser antagónico. El lector redescubre poco a poco la trama y el mensaje alrededor del suicidio y de las causas que pueden conllevar al mismo. El “Hogar del Suicida” que se nos presenta en el primer acto acaba convirtiéndose en un “sanatorio de almas”. Con suma maestría Casona combina lo trágico con lo sumamente gracioso para reconducir la actitud negativa de sus personajes hacia una conducta totalmente renovada en lo espiritual y caracterizada ahora por una llama de esperanza que, poco a poco, los conduce hacia la curación del alma y, por consiguiente, a apartar de sus mentes la idea del suicidio. En este cambio actitudinal vuelve a ser fundamental la presencia de la naturaleza: la primavera como fuerza vital, lagos fabulosos, árboles frondosos, flores a doquier, montañas que se yerguen cual murallas naturales que protegen el sanatorio, etc.

El responsable del “sanatorio de almas” es el doctor Roda, discípulo a su vez del fallecido doctor Ariel, fundador del Centro. El director de esta institución es quien conseguirá, con la ayuda de la propia psicología de los personajes, del ambiente y paisajes naturales y del instinto humano de la supervivencia, reconducir las vidas de los presuntos suicidas que han acudido allí para quitarse la vida. Casona nos presenta diferentes casos de sufrimiento (mal de amores, soledad, olvido…) emparentados todos ellos con el mundo urbano y material. En el otro extremos se encuentra la Naturaleza y las virtudes, todas ellas vitales, que representa; paz, sosiego y redención.

El autor consigue transmitir fe y esperanza a un lector y/o espectador que, en un primer momento, solo veía desesperación y tristeza. No debemos caer en el error de creer que el libro es solo una secuencia acongojante entre la vida y la muerte porque, en realidad, Casona nos hace, paradójicamente, sonreír desde la primera acotación cuando nos refiere el nombre de la institución en la que se desarrollarán los hechos: el “Hogar del Suicida”.

Por Héctor Castro: Dulce crepitar

Hoy no voy a escribir ningún artículo. O, al menos, eso es lo que me parece. En un crudo día invernal o, mejor aún, en este atardecer gélido, quiero rendir homenaje a ese dulce crepitar de los leños en el fuego. ¿Quién no recuerda una fría tarde de invierno acompañada de los chasquidos de la madera en un fuego de tierra? El estrépito de los tarugos que se consumen lentamente entre las abrasadoras llamas multicolores produce un sosiego entre aquellos que miran ensimismados, o no, cómo se va consumiendo la madera.

Una tarde perfecta disfrutando del calor de la lumbre. Estar con la persona amada ante uno de los cuatro elementos y oír sus susurros entremezclados con el crujir de los troncos y sentir sus caricias entre las sombras de la hoguera. Percibir su presencia confundida con el oscuro aroma que desprenden al consumirse las bravas ramas que sucumben a su destino. Una sobremesa ideal charlando de lo divino y de lo humano mientras avivas las llamas que devoran exquisitamente los rastrojos. Dialogar sosegadamente con los amigos ante la atenta mirada de un fuego que te protege de los gélidos copos que juguetean en el exterior. O simplemente un atardecer indolente en el que tus pesados párpados se cierran mientras apuras las últimas páginas de un interesante códice.

Per Héctor Castro: Qui perd les seves arrels, perd la seva identitat

No es tracta de fer cap apologia provinciana ni de defensar les posicions d’aquells que no es volen integrar a les comunitats on resideixen. Integració i identitat són perfectament compatibles i, així, un immigrant pot integrar-se plenament en la comunitat que el rep, però, alhora, pot mantenir tots els seus costums i tradicions, sempre i quan no siguin ofensius per a la dignitat humana. Una cosa tan fàcil com es la llengua, per exemple, es una gran riquesa. No importa si hom parla una llengua, una varietat dialectal o una parla concreta, l’experiència i el fet de viatjar m’han ensenyat que no existeixen llengües boniques o llengües lletges, o dialectes vulgars i parles il·lustrades, no. Totes les modalidats pròpies i els idiomes són igual de bonics, únics i irrepetibles. Quan uns pares immigrants arriben a un país forani, està molt bé –i és el correcte i el millor- que s’adaptin a la nova societat, al nou idioma als nous costums, etc. Però això no treu que continuïn parlant la seva llengua, mantenint les seves creences i celebrant les seves festes. És més, penso que fóra bo que ho transmetessin també als seus fills. Els nens aprenen molt ràpidament. I està demostrat que els éssers humans som capaços d’aprendre diferents idiomes sense cap problema i, quan de més petits, millor. Així, entre matrimonis mixtes, està molt bé que cada progenitor parli en la seva llengua materna als fills. I, si a més, la família es troba residint en un tercer país, els nens esdevindran bilingües o fins i tot trilingües, sense cap mena de dificultat. Igualment, si els pares són parlants d’una determinada varietat lingüística, què hi ha més bonic que quan els fills visiten la família al poble d’origen siguin capaços de parlar com qualsevol dels seus habitants! Què n’es d’important que els fills no s’avergonyeixin del parlar dels avis. I és que una gran part del que som és fruit dels que ens han precedit. Intentem que no desapareguin ni els idiomes ni la gran riquesa dialectal.

I dels nostres costums, per què canviar-los en cas d’apreciar-los? I així podem parlar de pentinats, menjars, creences religioses, etc. Sovint desitgem ser allò que no som o tenir allò que la naturalesa no ens ha donat. Quants blancs no es fan constantment la permanent per tenir arrissats els seus cabells? I quans negres no s’allisen els seus? Què hi ha més deliciós i exòtic que anar a dinar o sopar a casa d’un amic i que et sorprengui amb una recepta del seu lloc d’origen? Per no parlar de l’enriquiment general que aporten a la societat. Per exemple, els nens que el dia de les cltures a l’escola interpreten cançons dels seus països d’origen, no estan enriquint els altres companys? Si parlem de cognoms, no cal que els canviem per estar més integrats en un territori. No entenc aquells que adapten els seus cognoms a un determinat idioma, no seran més autòctons per modificar part de la seva herència ni més foranis per no adaptar els seus cognoms a la llengua del país que els acull o que ha acollit els seus pares. Si en un territori hi ha respecte, tolerància i cultura, no de llibres sinó d’esperit, així com per part del que arriba, cap d’aquestes qüestions tindrà la menor importància, estaran totalment superades.

Així doncs, crec que tot depèn de la personalitat de la persona i de l’actitud social dels altres. I això succeeix en tots els àmbits de la vida. De vegades ens importa més el què pensaran de mi que no qui i com sóc jo. Pensem en coses quotidianes. Per exemple, aquells que beneïm la taula abans de menjar, quans cops ho hem evitat en públic o davant d’amics només per vergonya? Val la pena ser un mateix i ser coherent amb nosaltres mateixos. Qui no té passat no pot teir un futur fidel, se l’ha d’inventar. Hem de ser capaços de gaudir del nostre present sense renegar dels nostres predecessors ni hipotecar-nos per ells. Siguem naturals. Gaudim també del present sense empenyorar-nos amb un futur que mai serà si no vivim el moment actual.